Introducció

Entre l’ any 1945 i el 1991, el model de vida americà, basat en un consum elevat que permetia la prosperitat i en un sistema polític liberal democràtic, va ser copiat per tots els països capitalistes. Malgrat el creixement econòmic, l’etapa d’expansió es va veure frenada el 1973, quan l’augment dels preus del petroli va originar una crisi profunda i prolongada. D’altra banda, el sistema comunista es va imposar a tota l’Europa de l’est i després es va expandir per Àsia, per Àfrica i, fins i tot, per Amèrica. Però al començament de la dècada de 1980, una sèrie de problemes al bloc soviètic van provocar la crisi del sistema, la desaparició del socialisme “real” a l’Europa de l’est i l’enfonsament de la URSS.

L'URSS després de Stalin

La victòria de la Unió Soviètica a la Segona Guerra Mundial va fer augmentar el seu prestigi i el seu poderós líder, Josef Stalin. Amb ell va començar la gran expansió del comunisme i l’URSS es va convertir en una superpotència econòmica i militar capaç de disputar el domini mundial als Estats Units, país amb el qual va mantenir una cursa armamentista frenètica.

Cartell de propaganda comunista, culte a Josif Stalin

Cartell de propaganda comunista, culte a Josif Stalin

 El sistema socialista soviètic es continuava basant en el poder d’un sol partit, el PCUS, i el màxim òrgan legislatiu era el Presídium del Soviet Suprem. El sistema unia estretament el partit i l’Estat, no se’n permetia la dissidència i hi havia una ideologia oficial i única: el socialisme leninista. L’Estat soviètic estava regit per una constitució on tot s’orientava cap al manteniment del socialisme, amb una limitació absoluta d’altres opcions polítiques i de llibertats públiques. 

La política econòmica es basava en la planificació centralitzada: domini complet de l’economia per la direcció estatal, inexistència del mercat, propietat estatal o col·lectivitzada de tots els béns  i, (teòricament) igualtat absoluta de tots els ciutadans. Tot i així el sistema va anar generant un estrat de governants a diversos nivells, que van acabar constituint una nova classe privilegiada: nomenklatura.



Nikita Kruixhov

Després de la mort de Stalin (1953) es va començar a posar en dubte l’obra del dictador i se’n va criticar els mètodes, ja que havia costat moltes víctimes. El seu successor va ser Nikita Kruixhov, que va governar des de 1953 fins el 1964, i va posar en marxa un nou estil de govern i un nou període de desestalinització. Fou cèlebre l’Informe Secret, que va presentar al XX Congrés del PCUS del 1956, en el qual es van denunciar els crims de Stalin.

 

El 1964 a pujar al govern Leonid Breixnev com a cap de l'Estat. El govern de Breixnev va ser un dels més llargs de la història (1964 - 1982). A aquest el van succeir, primerament Jurij Andropov (1982 - 1984) i Konstantin Txernenko (1984 - 1985), dos governats molt breus.Malgrat la intenció d'iniciar un pla de reformes, els mandats soviètics van suposar un període de transició fins a la década del 1980, on van començar les reformes importants.

Leonid Breixnev

Progrés econòmic i "socialisme desenvolupat"

L'URSS va sortir malparada de la Segona Guerra Mundial, va patir grans pèrdues demogràfiques i de infraestructures. El seu creixement espectacular va ser gràcies a un gran esforç dels ciutadants soviètics, ja que en un primer moment es va donar prioritat a la indústria pesant i als transports (van concentrar un 80% de la inversió).

Les infraestructures soviètiques després de la Segona Guerra Mundial

L'abastament agrícola i els béns de consum van resultar un problema a causa de l'escassetat d'aquestes. Tot i així, l'economia va progressar després de la mort de Stalin (1953), pn la política soviètica va augmentar l'eficència en l'agricultura i va aconseguir l'autoabastament en productes alimentaris.

Durant els anys 70 es va viure l'apogeu del desenvolupament de l'economia planificada. Malgrat això la producció industrial sempre va restar orientada a la indústria pesant i encara era poc eficient en la producció de béns de consum.

Spuntik 1

Tots els indicadors socials mostraben progressos: va augmentar el consum de la població i es van universalitzar els grans serveis,que l'Estat proporcionava gratuïtament. A més, el nombre d'estudians en les universitats va augmentar considerablement i l'esperança de vida de la població va assolir els mateixos índex que els països desenvolupats d'occident. L'any 1957 es va enviar un primer satel.lit soviètic artificial a l'espai (Sputnik 1) i quatre anys després es va enviar la primera nau tripulada.

Durant els anys 70, escriptors, polítics i propagandes van difondre la idea soviètica d'un socialisme desenvolupat, basada en: una societat sense classes i sense propietat privada per obtenir un alt grau de benestar. A continuació va arribar el comunisme amb la desaparició de l'estat i la societat seria governada per organismes col.lectius elegits per dirigir l'economia.

Malgrat el desenvolupament, aquests serveis no van assolir un grau de qualitat adequat.

A més, el model estatitzat d'economia va comportar una disminució de la productivitat i un estancament dels béns de consum. Fruit del socialisme desenvolupat es va formar una societat amb les necessitats bàsiques cobertes, però molt allunyada del desenvolupament d'Occident. Com que l'URSS destinava grans esforços econòmics en les despeses militars o en l'ajuda al Tercer Món per tal d'enfrontar-se al món capitalista, es va empobrir.

Les democràcies populars a l'Europa de l'est

El desenvolupament i el final victoriós de l'URSS a la Segona Guerra Mundial, va comportar l'extensió de règims comunistes mitjançant la creació de democràcies populars. En aquesta zona, l'URSS va propiciar i dirigir l'establiment de règims afins anomenats països satèl·lit de la Unió Soviètica, que eren dirigits amb un control ferri des de Moscou. La creació de les democràcies va començar el 1947 amb la pujada al poder dels partits comunistes.  

A Romania el Partit Comunista va col.laborar primer amb la dreta i després amb el partit socialista per treure els conservadors del poder.

A Hongria els comunistes van participar en governs de coalició amb el Partit Camperol des de 1945.


A Polònia els comunistes van acabar aconseguint el poder en coalició amb altres partits després del govern a l'exili a Londres.

A la RDA s'hi va establir un govern comunista amb capital a Pankow.

Revolta a Budapes (1956)

A Txecoslovàquia es va establir un règim comunista després d'una lluita amb la resta de partits l'any 1948.

El procés de desestalinització va tenir un gran impacte en les democràcies populars. Així,  a alguns països es van produir moviments i revoltes per intentar la democratització real dels seus règims com les d'Hongria (1956) i Txecoslovàquia (1968), que van ser reprimits. Durant els anys 70 es van produir moviments també a Alemanya i sobretot a Polònia.

Economia i societat en les democràcies populars

A partir del 1948, els països satèl·lit de l'URSS van començar els processos de socialització de la propietat i de la producció econòmica. La gran indústria va ser nacionalitzada. Els plans quinquennals van promoure l'augment de la producció . La política d'inustrialització massiva va produir una forta emigració del camp cap a la ciutat. Polònia va multiplicar per quatre el nombre d'obrers industrials.

Al negar l'ajuda econòmica del Pla Marshall es van haver de facilitar els fons per potenciar el desenvolupament econòmic que va ser desigual a causa de diferència de partida dels diferents països. Bulgària i Romania estaven molt poc industrializat. En canvi, Alemanya i Txecoslovàquia ho eren més. La col.lectivització també va dur ritmes diferents, mentres a Hongria no va superar el 20% a Bulgària va arribar al 61%. El nivell de vida a les democràcies populars va crèixer respecte els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial, però sense assolir els nivells d'Occident.

En definitiva, el model econòmic a seguir va ser el soviètic amb més o menys profunditat en la col.lectivització. A més, l'URSS i els països satèl.lit van pretendre formar un veritable bloc econòmic mitjançant organismes com el CAME, Consell d'Ajuda Mútua Econòmica, i el COMECON o mercat comú de l'Est.

L'expansió del comunisme al món

 

Xina comunista



A partir de la década del 1960, el sistema socialista va adquirir la màxima expansió mundial. En gran part va estar lligada a les lluites per la independència dels antic països colonials. La primera gran expansió fora d'Europa va ser a Àsia. El 1949, la revolució comunista va triumfar a la Xina i va inaugurar una nova era en la seva història. Més tard es va implantar a Corea del Nord, al Vietnam, a Laos, a Cambodja i a Indonésia, (sota el mandat de Sukarno) i Afganistan.



Propaganda del comunisme a Àfrica



Els sitemes socialistes també van tenir un ampli reflex a Àfrica, on es van establir régims inspirats en el socialisme: a Angola, Mozambic, Etiopia, Somàlia, Algèria, Ghana, el Senegal i el Sudan. La influència comunista va ser important també pels processos de descolonització. A partir del 1959 van aparéixer guerrilles d'inspiració comunista a `l'àrea americana; a Cuba, Nicaragua, Bolívia, Perú i Colòmbia.

Immobilisme i crisi del sistema soviètic

Els joves van generar crítiques al model polític soviètic i la falta de llibertats ja que demanaven reformes i llibertat d'opinió. D'altra banda, aquerst descontentament popular es va fer més perillós per al sistema a causa dels problemes econòmics. Al començament de la dècada del 1970, l'anterior millora econòmica es va estancar. La defensa del sistema socialista tenia un cost per la població ja que tenia prioritat en la defensa militar del bloc socialista enfront dels Estats Units. A causa d'això, els nivells d'oferta de productes la, innovació en béns de consum i el confort de la població no aconseguien avançar.

Taxes de creixement crisi soviètica

La recessió econòmica mundial del 1973, va empitjorar la situació. L'enfonsament del comerç internacional va reduir les exportacions del bloc de l'Est i va dificultar les importacions bàsiques d'alimentació. A més, durant els anys 60, s'havien establert relacions financeres amb Occident i les dificultats per tornar els prèstecs eren més grans a causa de la revaloració del dòlar. Al començament de la dècada del 1980 el capitalisme es va reconvertir tecnologicament i empresarialment; malgrat això, els països occidentals estaven més avantatjats en el terreny econòmic, científic i tecnològic.

Les reformes de Gorbatxov

Mikhail Gorbatxov (que va accedir al poder el 1985) va dur a teme els
canvis de l'aparell econòmic i polític de l'URSS. Aquests canvis es poden definir amb dues paraules: reestructuració i transparència. Els problemes principals que s'havien de resoldre eren tres;

- En el terreny econòmic; es va intentar augmentar la producció i es va estimular les empreses introduint incentius.
- En el terreny polític; es va suavitzar el monopoli del PCUS, mantenint el sistema socialista. Es va promoure la participació política de la població fora del partit i es va permetre la difussió de notícies dels mitjans de comunicació. Es va proposar l'elaboració d'una nova Constitució i nous estatus del PCUS, i es va començar una lluita contra la corrupció.
- El tercer gran problema era el de la cohesió de les repúbliques, que representaven nacionalitats diverses. Es va intentar reestructurar la relació entre nacions i repúbliques que componien l'URSS. Així, es va iniciar l'elaboració del Tractat de la Unió, que equilibrava relacions i proposava condicions equitatives.ç

Gorbatxov també va emprendre una nova política internacional que tenia com a objectius: l'entesa amb Occident i el final del control ferri sobre els països satèl·lit. Es va proposar una nova era de relacions amb els Estats Units, presisdits llavors per Ronald Reagan, reprendre les converses de coexistència i reducció d'armament. A més, volien reorganitzar el control de l'URSS sobre els països socialistes europeus, que incloïa posar fi a la la presència d'exèrcit soviètic a Alemanya de l'Est. També van proposar la dissolució del Pacte de Varsòvia, que equivalia l'OTAN a Occident.

La caiguda del mur de Berlín i l'enfonsament de les democràcies populars

La política soviètica de reformes va obrir noves perspectives a l'Europa de l'Est. A partir de la no-intervenció es van produir una sèrie de canvis interns que van provocar la fi de domini comunista i l'inici de diverses reformes. Aquest procés reformista es va orientar a aconseguir noves formes de govern parlamentàries i democràtiques, i pel que fa a l'economia, a introduir un sistema de propietat individual i relacions de mercat.



La vaga de Gdansk



Lech Walesa, líder del Solidarnosc

A Polònia es va donar l'inici d'aquests canvis políticoeconòmics, amb l'oposició al règim comunista per part de l'organització del Sindicat Solidaritat (Solidarnosc), el líder del qual era Lech Walesa. Aquesta organització va aprofitar la nova conjuntura per forçar el govern comunista a introduir un conjunt de noves mesures polítiques i econòmiques (amnistia política, autorització per instal·lar empreses privades, i legalització del sindicat). L'abril del 1989 es van convocar unes eleccions lliures i el resultat va ser favorable a Solidaritat. Els contactes amb els països capitalistes van mostrar el desig del nou govern d'aproximar-se al model occidental.

Caiguda del mur de Berlín, 1961

Però els canvis més importants es van produir a l'Alemanya soviètica o República Democràtca d'Alemanya, on el govern comunista d'Erich Honecker es resistia a les reformes. L'oposició al govern augmentava entre la població, i els ciutadants que es refugiaven en ambaixades per fugir del país es comptaven per milers. D'aquesta manera, una part del Partit Comunista es va oposar al governant, i en van forçar la destitució el 1989, quan es va prendre la històrica decisió d'obrir el mur de Berlín i el lliure trànsit de ciutadants. El 1990 es van celebrar unes eleccions lliures, que van donar la victòria a al canceller Helmut Kohl, que defensava la reunificació de les dues Alemanyes. El 3 d'octubre es va fer efectiva aquesta proposta i el RDA va deixar d'existir.

A Hongria, un nou secretari del Partit Comunista va portar una sèrie de lleis de reforma al país, que legalitzaven els partits polítics independents i reconeixien els drets d'expressió i de manifestació (1989). A Txecoslovàquia els canvis també es van iniciar el 1989, on es van pactar unes reformes entre els dirigents amb l'oposició, encapçalada per Václav Havel, nomenat primer ministre. Es van convocar eleccions lliures i es va reformar el sistema polític. Poc temps després es va consolidar la divisió del país: República Txeca i República Eslovaca.

Nicolaie Ceausescu, després
de l'execució

Els casos de Romania i Bulgària van ser més complexos. A romania, una insurrecció popular va fer caure al líder comunista Nicolaie Ceausescu, que va ser jutjat i condemnat a mort (executat el 1989). El nou govern del Front Nacional es va haver d'enfrontar a un panorama polític difícil i una economia arruïnada. A Bulgària, els dirigents més immobilistes van ser destituïts i es van convocar noves eleccions. Així, es va establir un nou govern democràtic. La década del 1990 també va veure la fi de régims socialistes (no soviètics) a Iugoslàvia i Albània.

Al començament del segle XXI els països d'Europa de l'Est ja havien adoptat régims liberals capitalistes i apostaren per la integració a la Unió Europea.



 



La dissolució de l'URSS

/8-Les reformes empreses per Gorbatxov va acabar desencadenant un procés que va desbordar completement les previsions inicials. L'Europa de l'Est s'ensorrava i l'URSS no tenia els resultats previstos. Els canvis per passar d'una economia centralitzada a una economia de mercat van desembocar en una caiguda de la productivitat i en l'empitjorament del nivell de vida de la població.


A més, van haver-hi reivindicacions nacionalistes que van esclatar amb molta força a les repúbliques bàltiques ( Armènia, Azerbaidjan, Ucranïa, etc.). Quan es va obrir el debat polític es va fer evident la dificultat de mantenir la unió de les diferents nacions un cop la política centralista estava canviant.


El juliol del 1990, les primeres eleccions convocades lliurement van donar la presidència de la Federació Russa a Boris Ielstein, membre del Partit Comunista, enfrontat a Gorbatxov. A vgfcbvfnm,knhjl'interior de la Unió Soviètica es va produir un enfrontament greu entre els que volien conservar el sistema comunista i els que volien fer reformes. La tensió va esclatar en l'intent de cop d'Estat a Moscou, l'any 1991, amb el suport dels sectors més antireformistes del vell PCUS. El gran heroi de la resistència al cop va ser Boris Lelstin, el qual va frenar el cop d'Estat.

Després de l'intent de cop d'Estat del 1991, el projecte de reforma socialista es va precipitar cap al fracàs. L'hereva del poder de l'URSS va se la República de Rússia, més poblada i rica. En pocs mesos, el president Lelstin va iniciar un procés de supressió del comunisme, suprimint el Partit Comunista i consfiscant els seus béns. Així, es van declara independents Ucraïna, Lituània, Bielorússia, Uzbekistan, Geòrgia, Estònia  i Letònia. El desembre de 1991, l'URSS va deixar d'existir.

Gorbatxov, president d'un estat desaparegut, va intentar crear una Comunitat d'Estats Independents (CEI), ja que l'elaboració del nou Tractat de la Unió havia estat interrompuda pel cop. Però ni les repúbliques bàltiques ni Geòrgia no s'hi va voler integrar, i aquesta comunitat va fracassar. El desembre d'aquell mateix any, Mikhail gorbatxov va dimitir i l'antiga URSS es va fragmentar en setze repúbliques independents. Llavors va començar l'ascens polític del nou dirigent rus, Boris Ieltsin. Els esdeveniments posteriors van demostrar que la creació d'un sistema polític democràtic a l'estil de l'Occident no era tasca fàcil de resoldre.